Més enllà . . . Per camins de poesia

• Més enllà ….
  Per camins de poesia.

Perquè “Més enllà ”?
Doncs senzillament perquè desprès d’acabar una obra de xilografia amb planxa de linòleum, el mestre i amic Jordi Aligué, em va proposar de fer una carpeta amb diverses obres. 
A partir d’aquí, es va posar en marxa una espiral que, pas a pas, va fer créixer aquest projecte, portant-lo més enllà de les xilografies, amb la incorporació de gravat amb planxa de “tetrabric” i una passejada per camins de poesia. Es tractava de fer un maridatge de les meves obres amb un recull de poemes.  
I vaig seguir anant més enllà, amb el descobriment de poetes desconeguts per a mi i que la seva obra em va atrapar. I més enllà pel fet d’anar ampliant el nombre de poemes i poetes, fins arribar a aquesta bonica xifra de 20, que completen una carpeta, que també ha anat més enllà i s’ha convertit en una capsa .
El meu agraïment a en Jordi Aligué, per donar-me les eines i la confiança, i a la Mercè Bubaré, segona mestra, consultora i companya en el món de l’art i a la vida. 

Els textos estan impresos en paper vegetal, per tal que facin transparència sobre de cada gravat, el qual està estampat sobre paper Archer (Casa Michel) de 230 grs. amb una mida de 28,5 x 37,5 cm. I tot el treball va dins una capsa feta a mida, que li dóna un acabat molt bonic.

                                           @Jsalariera.2019

– – – – – –

A la vora del camí

No oblidarem aquella pedra amiga
noble seient posat vora el camí,
ni el bosc esvelt, ni la ufanosa artiga,
ni aquell pi.

Recordarem el prat, la fondalada,
aquell pollanc que té el cimal ardit,
els ginebrons, la lluna enriolada,
l’arç florit.

Direm l’adéu a tota cosa viva
d’aquest paisatge dolç com l’albercoc
i sentirem la melangia aspriva
-devots fidels- d’haver-lo amat tan poc.

Josep Munteis Bracons  (Olot,  1898 –1969)

A mi em pentinava el meu pare

A mi em pentinava el meu pare.

Les mans maldestres per a les coses petites
feien anar el meu cap
com una màquina de cossetxar.

El blat humit escarpit
començant a podrir-se
es feia fi
i m’estibava enrere,
i la cua em durava
fins a l’esmorzar.

Irene Solà i Sàez
(Malla 1990 – )

Amor cortès

Hom que no saps i desitges
só jo, que, en alba enutjosa
fugí prest, ombra confosa,
deixant-te l’amor a mitges.

No despotriquis de mi
entre els braços del gelós,
que tornaré, sigilós,
i et tornaré a seduir.

Mes no em preguis nom, Midons,
que l’orella sempre hi és
dels molestos lausengiers.
Ama’m sense condicions!

Josep Pedrals i Urdàniz
(Barcelona, 1979 –  )

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral•lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar –la nostra pàtria antiga–

Màrius Torres i Perenya
(Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, 1942

Cançó de l’amor matiner
De matinet l’Amor venia, 
de matinet. 

—Jo, minyonet, la correntia 
veia d’amor, mancat de set; 
mai no sabré per quina via 
ell s’atansava al meu indret. 
De matinet l’Amor venia, 
de matinet. 

D’una besada em deixondia: 
—No saps la rosa què et promet?— 
Ell em parlava i resplendia 
entre la llum del roseret. 
De matinet l’Amor venia, 
de matinet. 

—Mira el cabell que el vent destria 
i el jove si, naixent i dret; 
mira el mirar, tot fantasia, 
que ara s’allunya, ara escomet. 
De matinet l’Amor venia, 
de matinet. 

Juga a l’amor, massa que un dia 
serà ton cor d’angoixa estret. 
On tot cantava i tot floria 
arribaran la neu i el fred. 
De matinet l’Amor venia,  
de matinet. 

I acabaràs, quan l’hora sia, 
mai més garlaire ni condret, 
plorant d’una última follia, 
sol i de cara a la paret.— 
De matinet l’Amor venia, 
de matinet.

Josep Carner i Puig-Oriol
(Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970)

Corrandes d’exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res …

Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna , que l’esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarona amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

Joan Oliver,  Pere Quart
(Sabadell 1899 – Barcelona 1986)

Covava l’ou de la mort blanca

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
                on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants,
en el trapezi
on em contorsiono 
agafada a la mà de l’esglai
                       de l’ombra.

Com la veu del castrat,
que s’eleva fins a l’excés de la
                      mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

Maria Mercè Marçal i Serra
(Ivars d’Urgell, 1952 – Barcelona, 1998)

Dóna’m la mà

Dóna’m la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar, 
bategant, 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra 
prendran un aire fidel i discret, 
no ens miraran; 
miraran noves rutes 
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta 
sobre el meu pit, i no temis ningú. 
I les palmeres ens donaran ombra. 
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara, 
a l’amor, tota cosa prop del mar: 
i jo, aleshores, besaré ta galta; 
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar, 
bategant; 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit
(Barcelona, 1894 – 1924)

El bany

A l’aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M’hi encavalco.
Fuig.
Entrecuixem. L’agafo
pels flancs, amb besos l’asfixio.
Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d’aigua
que li queden pel cos evaporant-se
son crits d’amor.
Aleshores parlem
amb ajut de metàfores. Com dir si no
l’excés d’aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se’m desboca quan la miro
dreta o jaient.
T’adoro
fins l’esquelet.

Joan Vinyoli i Pladevall
(Barcelona , 1914 – 1984)

El Sot de l’Om

Esgrafiaré amb la ment,
els colors grisos de la boira
que fan opacs els teus paratges.

Amb l’estilet de la mirada
obriré escletxes a l’aire
i al fons de la retina
projectaré en cinerama
cadascun dels teus paisatges.

Grocs, liles, vermells, blaus, …
… l’arc de Sant Martí sobre el meu cap,
presumptuós, em vestirà de gala.

Al rierol del Sot, els drings de l’aigua
brindaran per tots els porcs senglars
que cada nit, embadalits, corren per emmirallar-s’hi.

Tots els sons que percebo
harmonitzaran la banda musical,
i, embriac de múltiples olors,
em faran giravoltar, ara, sobre l’estimada vinya vella,
on els vells ceps i els joves pins,
cohabiten en festa permanent.

Jordi Aligué i Bonvehí
(Barcelona, 1953 –  )

Exili

Escarbe el gest del temps; la mar em pren amb 
força els dits, el cos, i els ulls excaven a la vora 
el clot de tants estius. Les mans trien la sorra, 
humides, impacients; nostàlgies de salnitre. 

Tan imperfecta i vella es mou la por que mata 
el rostre de l’espill i naix una altra cara. 
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja, 
deshabitar la llum; rebel de cos reviure. 

Ballar la lleugeresa sedosa del vestit,
sentir el creixement del foc al cim dels pits, 
redescobrir corrents umbilicals antics, 
perdre’s dins el nou cos, naufragar l’invisible. 

Cançons plenes de lluna s’escapen com els anys, 
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
potser saber qui sóc és el fet d’ara escriure. 

Isabel García i Canet
(Pego. Marina Alta, 1981 –  )

Havent vist una mare jove, a la platja, aquest matí.

Amb gest senzill, com qui agafaria  
  un canteret amb aigua del Garbí,  
aquesta jove mare, dempeus, ha agafat  
  el seu fill de la sorra; l’ha  
elevat a l’alçària dels seus pits,  
  se l’ha mirat en l’aire,  
i molt senzillament el besava després  
  com si begués amb castedat d’una aigua.

A tu, mare ben feta, jove, prodigiosa,  
 jo dedique avui aquests versos,  
que voldria que hi fossen senzills com el teu acte  
  de prendre el fill de terra, com un cànter. 

Vicent Andrés i Estellés
(Burjassot, 1924 – València, 1993)

Homenatge a Teresa

Com un record d’infantesa 
sempre recordaré a la Teresa, 
ballant el vals. 

Potser fou l’últim fet 
amb algú que estimés 
abans que un bombardeig 
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguien 
i en un solar apartat 
ens instruíem al seu voltant.

Mig descabellonada 
ens mostrava les cuixes 
i ens donava lliçons d’anatomia.

Ella ens va dir d’on veníem 
i que els reis de l’Orient no existien. 
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l’amor 
com la cosa més bonica i preciosa.

Sense pecats. 
Ens ensenyava a ballar, 
a cantar i a estimar. 
D’això ella era la que més en sabia.

Amb una floreta al cap 
i un mocador negre al coll 
i faldes llargues i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans, 
i la mestra més volguda dels infants.

Ara de gran comprenc 
tot el que per tu sent 
i et llance un homenatge als quatre vents.

Com un record d’infantesa 
sempre et recordaré, Teresa, 
ballant el vals. 

Ovidi Montllor I Mengual
(Alcoi, 1942 – Barcelona, 1995)

Indigent

Avui m’he assegut amb l’indigent del barri,
un vell fosc però somrient que veig a diari:
duu la cara bruta i el cabell greixós,
roba vella que put en un fat garbuix d’olors.

Avui m’he assegut amb l’indigent del barri
per copsar la vida des d’aquest escenari:
entre bosses i cartrons he saludat els veïns,
guaitant-me de gairell mentre reien per dins.

Avui m’he assegut amb l’indigent del barri
i un noi ben menut no ha callat el comentari:
“Seus a terra perquè ets pobra?” “Tinc casa, cotxe,
mòbil i ordinador… però em manca tota il•lusió.”

Avui m’he assegut amb l’indigent del barri
i he cercat la vida dins els seus ulls d’avi:
en la mirada aquosa li he llegit l’esglai
de compartir vorera amb un espantall.

Avui m’he assegut amb l’indigent del barri
i he entès que sóc indigent, malgrat mengi a diari.

Sílvia Romero i Olea
(Barcelona, 1962 –  )

L’Elionor    (La fàbrica)

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

La gent se l’estimava,
L’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.

L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor”, i “bones tardes”.

Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter,  1929 – 2003)

La flor de dins

No hi ha conjur. 
Només el cos 
tan ple de pell, 
tan ple de pells, 
tan ple de l’altre. 
No hi ha conjur: 
és una tarda. 
La tarda nostra 
amb tot obert 
fins a l’estrella: 
la tarda al vent, 
la tarda a terra. 

No hi ha miracle. 
Només un tany 
de rosa endins 
que se’ns escapa 
i que no tant. 
No hi ha miracle: 
és una flor.
La flor infinita 
amb la flor eterna 
i tant se val: 
la flor de dins, 
la flor més seva. 

No hi ha després. 
Només els dits 
damunt la panxa 
i que ara vinc, 
que ara t’escolto. 
No hi ha després: 
és el delit. 
L’ànima solta 
i els sentits que 
s’arremolinen: 
delit de món, 
delit de néixer. 

Blanca Llum Vidal
(Barcelona, 1986-  ) 

La revetlla
-Bona nit, tingueu, estrelles!
Si voleu baixar al carrer,
l’hem guarnit per la revetlla
amb garlandes de paper,
banderoles, serpentines
i fanalets de colors.

Vindran músics a tocar-hi
uns balls ben engrescadors.

Us veiem que esteu tant soles
d’una a una, al cel tan gran,
que ens hem dit: “Val més que baixin
i amb nosaltres ballaran”.

Si la festa fos molt llarga
i al carrer tinguéssiu fred,
podríeu arrecerar-vos
dintre d’algun fanalet.

Els veïns d’altres revetlles
quedarien admirats
d’uns fanalets japonesos
mai tan ben il·luminats.

-Bona nit, amics, i gràcies!
El cel no ens deixa venir,
però mirarem la festa
i us farem llum des d’aquí.

Joana Raspall i Joanola
(Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Llobegat, 2013)

No et puc dir res

No et puc dir res
que ja no sàpigues.
La llum tot just ateny
el llindar imprecís de les ombres
que projecta el teu gest.

El penya-segat no pot cloure’s
sobre el mar sense perdre
la natura de fre del vent.

Puc dir-te
si la sal s’ha vessat
sobre les estovalles
o si hi ha imprès
un tros de llavi
al cantó de la copa.

I de què et serviria?

Tot es desmembra.

El vidre del got és un prisma
que allibera els fragments de sol
que s’han escapolit de les cortines.

Tot es desmembra.

El món es desmantella en l’entreacte
dels nostres petits gestos amb les mans.

Tot es desmembra.

El temps t’esquiva
i el sol es deixa fondre
en els llindars
de les ombres que se t’escapen
com tu de tu mateix.

No et puc dir res.

Nosaltres no parlem
el mateix idioma:
per molt que te m’acosti, no hi seràs.

Laia Noguera i Clofent
(Calella, 1983-  )

Un home reparteix

La plaça, tant pels edificis com 
per l’animació que hi donen els veïns, és un dels centres de la ciutat.

Un home reparteix fulls clandestins.

Al Parc hi ha una Muntanya suïssa, 

un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.

Un home reparteix fulls clandestins.

El carrer és tortuós i estret; té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.

Un home reparteix fulls clandestins.

Aquest edifici està destinat a les oficines de la fàbrica 
amb magatzem i taller.

Un home reparteix fulls clandestins.

Hi ha obrers i estudiants tancats i abandonats en un calabós.

Un home reparteix fulls clandestins.

Per a anar a veure  els Ministres, Caps d’Administració i persones de categoria
i distinció cal demanar-los per escrit una audiència.

Un home reparteix fulls clandestins.

L’església, malgrat no tenir torre sobresurt dels edificis del carrer.

Un home reparteix fulls clandestins.

Entren els criats per anunciar que el banquet està servit.

Un home reparteix fulls clandestins.

Gent sense casa ni sabates viuen en coves, als suburbis.

Un home reparteix fulls clandestins.

En una comissaria un senyor amb abric i barret denuncia que 
un home reparteix fulls clandestins. 

Joan Brossa i Cuervo
(Barcelona – 1919 – 1998)

Una acció sense públic

B dorm i A també,
B somnia en A, 
i A en B; o no.

Si és que sí,
es troben en el somni,
i si és que no,
deixen de somniar,
i de dormir,
amb la torna,
estranya,
que ara A és B
i B és A,
i ningú no se n’adona,
ja que el públic
continua no existint.

Carles Hac Mor
(Lleida, 1940 – Sant Feliu de Guíxols, 2016)